com l'eixuta ombra d'un arbre nu despullat de sentiments, com la lluna que es miralla en el mar, nerviosa e impacient, salto per els terrats de la ciutat esperant trovar-te,... com ahir. furgo les mirades enmig la nit cercant els teus ulls, i em marejo quan estic entre la gent soc titella del destí, la solitut es la companya més fidel, freda pluja que em nega el cervell. sento que tot s'escapa però a la fi es aigua escolant-se d'entre els dits, soc maldestre, això ja ho se, com un dibuix per reseguir. probo sort i tempto el destí, tiro els daus a mitjanit. un núvol blanc em diu: has de seguir, no oblidis mai que soc aquí. sento que tot s'escapa però a la fi, aigua escolant-se d'entre els dits, sento que tot s'escapa ...

Saps que penso, i saps també, que no es gens senzill, fugir d’excuses fàcils i acceptar que som així, imperfectes com subjectes de desig. Sempre perseguint allò que no solem tenir, som un mar de tòpics de paràmetre indecís, insurrectes amb efecte imprecís. analistes, sense pistes de a on anar. equilibristes, arquitectes del no res. Saps que penso, i saps també , que no es gens senzill fugir d’excuses fàcils i acceptar que som així , imperfectes com subjectes de desig. som imperfectes, som imperfectes...

No es perdre el temps probar de trovar-hi sentit a aquells detalls que em fan sentir fràgil e indecís . Som un mar de sentiments que es mou inquiet i amatent al mes lleu brogit del seu cor . Mentiría si digues que no però mes de un cop jo hauria fugit d’aquell remolí de sentiments que m’han dut enmig la nit. Buscant impenitent l’equilibri en moviment No es perdre el temps probar de trovar-hi sentit n’estic segur. Som llum i foscor, som dubte i contradicció. som rauxa i som raó tallats per un mateix patró. Som com la lluna al cel blau mentre l'últim raig de sol cau.